El nom popular de barraques de vinya o barraques de pagès hauria de contemplar-se dins de l'àmbit més ampli "d'arquitectura rural realitzada amb la tècnica de la pedra seca", que engloba barraques, cisternes, marges, parets, pous i refugis de construcció similars. La tècnica de la pedra seca ha estat utilitzada per l'home des de fa mil·lenis amb aplicacions d'arquitectura funerària, civil i militar. La utilitat de les barraques és d'aixopluc, i també per guardar les eines del camp més pesades quan el camp ens queda a distància de l'habitatge. El municipi de Subirats, a causa de les seves peculiaritats orogràfiques, ha estat propici la construcció d'aquest tipus de barraques, de les quals, encara que no hi són abundants encara se'n poden veure a la zona del Pujol de la Guàrdia i les rodalies de Can Ros la vessant de ponent de la serra del Pi de Molló, entre algun indret. Aquestes barraques s'empraren com a refugi temporal del pagès i els animals de transport i feina davant les inclemències del temps. També s'utilitzaren per guardar els estris de conreu i per habitatge ocasional dels treballadors del camp. Per a la seva construcció s'utilitzaren pedres més aviat planes, posades l'una sobre de l'altra. Per falcar-ho se'n feien servir de petites, es posaven si fa no fa per filades inclinant-les una mica cap a fora per tal de poder expulsar l'aigua de la pluja. Els seus murs solen ésser molt gruixuts. Les construïren els mateixos camperols utilitzant com a únic instrument de treball la maceta, per corregir les formes de les pedres emprades en la seva construcció. Les que es conserven a Subirats, en bon estat, són de planta circular, tant a l'interior com a l'exterior. Interiorment la cúpula es comença des de baix, la seva tendència és cònica acabant en una gran llosa. La plata, sobretot l'interior, acostuma a ser molt irregular. L'exterior sol estar ben acabat i la teulada és més aviat de forma semiesfèrica i es troba coberta de terra, on es forma vegetació espontània. La porta d'accés és a migdia, generalment amb una gran llosa plana com a llinda. El sòl és terrós i els portals d'entrada actualment molt baixos, possiblement per l'acumulació de terra ocasionat per les pluges i el vent. El punt dèbil de l'estructura és la coberta. Quan l'aigua penetra a través d'ella, s'inicia la ràpida destrucció de la barraca. Les actuals barraques de vinya es suposa que daten des de finals del segle XVIII fins a inicis del segle XX, tot i que les que hi ha a Subirats es construiren a mitjans del segle XIX. Es troben a les terrasses de les zones més allunyades de les zones de població. S'empraren fins no fa gaires anys, fins al moment de mecanitzar-se el conreu del camp i els mitjans de transport i locomoció. Cal considerar les barraques de vinya com veritables obres del patrimoni arquitectònic i de l'art popular dels camperols, que a mes a més de complir una funció d'utilitat, configuren el paisatge penedesenc.